dissabte, 1 de març de 2014



West Side story és una pel·lícula musical de Jerome Robbins i Robert Wise, estrenada el 1961. 
El musical va ser innovador: pels balls, que formen part de l'acció dramàtica; per la música molt variada de Leonard Bernstein (ritmes llatins, jazz, cançons d'amor de gran bellesa melòdica...) i per la temàtica. 









Argument
L'argument està basat en la història de Romeu i Julieta, de William Shakespeare, però adaptada als temps moderns: dues bandes de joves, els sharks, immigrants porto-riquenys, i els jets, nord-americans d'origen anglosaxó, estan enfrontades. 









El conflicte sorgeix quan María, porto-riquenya, i Tony, nord-americà, s'enamoren.


Una de les cançons més famoses d'aquesta obra és Amèrica, on es contraposen les dues visions dels emigrants en arribar als Estats Units: la il·lusió per la llibertat, la modernitat i el consumisme, i d'altra banda el desengany davant de la marginació racial i la pobresa. La posada en escena de la cançó Amèrica se situa en un terrat on els sharks xerren sobre la seva vida als Estats Units.

Repartiment
  • Natalie Wood: Maria
  • Richard Beymer: Tony
  • Russ Tamblyn: Riff
  • Rita Moreno: Anita
  • George Chakiris: Bernardo
  • Suzie Kaye: Rosalia
Curiositats


  • La pel·lícula és l'adaptació cinematogràfica del musical West Side Story, que es va representar per primera vegada el 26 de setembre de 1957a Broadway, on va obtenir un gran èxit.
  • La història de West Side Story és l'adaptació moderna de l'obra Romeu i Julieta de William Shakespeare. El final de la pel·lícula és diferent del de l'obra, i tot i que els productors de la comèdia musical havien demanat un final més feliç, no es canviarà a la pel·lícula.
  • A diferència dels seus companys de repartiment, Natalie Wood ja era famosa quan va rodar West Side Story. Tanmateix, va ser el seu èxit més gran.


  • George Chakiris coneixia ja l'univers de West Side Story abans de participar en la pel·lícula. En efecte, havia tingut el paper de Riff en l'espectacle muntat a Londres.
  • Tots els actors van ser doblats en les escenes de cant.
  • Una de les particularitats de la pel·lícula és que la primera part és totalment muda, amb només música i ball



  • Les imatges aèries de la ciutat de Nova York que acompanyen els títols de crèdit van ser una novetat. En efecte, en cap pel·lícula anterior no hi apareixien imatges sobrevolant la ciutat d'aquesta manera.


LAS MUJERES DE VERDAD TIENEN CURVAS


Real Women Have Curves és una pel·lícula estadounidenca de Patricia Cardoso, estrenada el 2002, i va rebre el Premi del públic, secció ficció, al 21è Festival de Cinema de Sundance.

Argument

L'estiu comença per a Ana (America Ferrera), noia d'origen mexicà una mica introvertida (sobretot per les seves rodoneses), que tot just ha acabat els seus anys d’Institut. La seva mare Carmen (Lupe Ontiveros) és una dona una mica hipocondríaca i sobretot molt tradicional, l'empeny a anar a treballar amb ella en un taller portat per la germana gran d'Ana (Ingrid Oliu), on algunes dones fabriquen a baix cost vestits de nit; espera que Ana es casarà ràpidament i seguirà els seus passos, portant la mateixa vida que ella, laboriosa, certament, però que jutja més convenient. Ara bé, animada pel seu professor d'anglès Sr. Guzman (George Lopez), Ana prova d’entrar a la Universitat de Colúmbia el curs següent. Un projecte que la seva mare evidentment no aprova, i les relacions entre les dues dones no s'arreglaran quan Ana començarà a sorrtir amb un amic de l’institut, Jimmy (Brian Sites).

Repartiment

  • America Ferrera
  • Lupe Ontiveros
  • Ingrid Oliu
  • George Lopez
  • Brian Sites

divendres, 21 de febrer de 2014


LA BODA DE MURIEL
           La boda de Muriel (1994) és una comèdia dramàtica d'humor negre escrita i dirigida per P.J. Hogan. La pel·lícula parla de l'obsessió  d'una xica australiana per casar-se i tenir èxit en la vida  i reflexiona sobre la influència dels models socials dominants en la joventut.
     L'èxit mundial d'aquesta història va venir acompanyat pel seu reconeixement professional en diversos festivals de cinema, entre els quals cal destacar els Globus d'Or que van donar a una, llavors poc coneguda, Toni Collette la seva primera nominació. 

Argument
       Muriel (Toni Collette) viu en un claustrofòbic i turístic poblet australià anomenat Porpoise Spit, un lloc caracteritzat pels seus centres comercials, parcs aquàtics i reunions amb picnic. Per a Muriel però, la vida allà és massa tranquil·la. Es passa els dies matant el temps escoltant la música d'ABBA i somiant un glamourós casament i un matrimoni amb un home que l'ajude a superar les seves pròpies limitacions i l'allibere d'una tediosa rutina dominada pel seu abusiu pare. Malauradament, en realitat, la Muriel no ha tingut mai cap xicot i el seu físic, lleugerament rodonet, és objecte de burla per part de les xiques més sofisticades de la urbanització, a les quals considera les seues amigues. I la situació s'enrareix encara més quan els seus pares descobreixen que ha buidat el seu compte corrent per pagar-se unes vacances al Carib.

        Decidida a canviar la seua fortuna, abandona la seua família i se'n va a Sidney a retrobar-se amb la seva hedonista i irresponsable amiga de la infantesa Rhonda (Rachel Griffiths). Canviant-se el nom de Muriel pel de Mariel, segueix el seu somni només per adonar-se que la vida real està plena d'obstacles que ha de superar si vol aconseguir el seu objectiu. Malgrat tot, treballa de dependenta en un videoclub i manté la seva il·lusió gaudint, durant les seues estones lliures, amb periòdiques visites a les botigues de núvies de la ciutat i elaborant àlbums de fotos amb ella vestida de blanc.
La sort però, no l'acompanya, ja que al cap de poc d'instal·lar-se al pis de la Rhonda, la seua companya queda paral·lítica a causa d'un tumor en la columna vertebral. La seua relació es veu afectada per aquest canvi d'esdeveniments i, quan la Muriel revel·la la seua peculiar afició, es deteriora encara més.
Després del distanciament de les dues amigues, la Muriel troba, per casualitat, en la secció de contactes del diari, un anunci on un xic busca xica per casar-se. Interessada en el nou gir que aquest fet pot donar a la seva vida, va a conèixer-lo descobrint que, l'interessat en qüestió, és l'atractiu i atlètic nadador sud-africà, David Van Arckle, que necessita arreglar un matrimoni de conveniència per tal d'obtenir la nacionalitat i poder competir amb Austràlia en els Jocs Olímpics d'estiu. Encantada amb la possibilitat de poder celebrar, finalment, una gran boda, la Muriel accepta el matrimoni fictici i no dubta  d'aprofitar la seva oportunitat per organitzar una luxosa festa que siga l'enveja d'aquelles persones que, com les seues amigues de Porpoise Spit, en el seu moment, l'havien ridiculitzat.

Aquest és el punt en què la Muriel s'adona que la celebració d'un casament no fa la felicitat. Lligada a una relació matrimonial freda i distanciada, trobarà a faltar la camaraderia que havia viscut amb la Rhonda. Una sensació que s'agreuja quan la seua mare, dolguda pel procés de separació iniciat pel seu pare, es suïcida. Malgrat aconseguir trencar el gel en el seu matrimoni, s'acaba sincerant amb ella mateixa i convençuda del camí que ha de seguir, abandona el seu marit i va a buscar a la Rhonda.
La pel·lícula es tanca amb la imatge de la Rhonda i la Muriel viatjant juntes en un taxi cap a Sidney mentre la melodia Dancing Queen d'ABBA les envolta.




ABBA (ᗅᗺᗷᗅ) fou un grup suec de música pop format per Björn UlvaeusBenny AnderssonAgnetha Fältskog i Anni-Frid Lyngstad (Frida). El nom «ABBA" és un acrònim format per les primeres lletres del nom de cada membre (Agnetha, Björn, Benny, Anni-Frid). El quartet es va formar a Estocolm el 1972, però només van aconseguir fama internacional en triomfar al Festival de la Cançó d'Eurovisió 1974 amb la cançó Waterloo.

      Des de llavors, ABBA va guanyar popularitat emprant melodies enganxoses, lletres simples i el seu so propi, caracteritzat per les harmonies de les veus femenines i el wall of sound, un efecte musical creat pel productor Phil Spector. Björn i Agnetha van contreure matrimoni mesos abans de la formació del quartet, mentre que Benny i Frida ho van fer el 1978; els quatre van bregar amb les seves obligacions artístiques a la vegada que s'ocupaven de les seves noves famílies. Els seus enregistraments van tenir un impacte comercial que els va portar a convertir-se en els artistes més reeixits de la seva companyia discogràfica - Universal Music Group - i a ser la banda amb més vendes en els anys 70.
         ABBA va ser el primer grup pop europeu a experimentar l'èxit en països de parla anglesa fora d'Europa, principalment Austràlia, Nova Zelanda,Sud-àfrica, Canadà i en menor mesura Estats Units. No obstant això, al capdamunt de la seva popularitat, ambdós matrimonis es van dissoldre i aquests canvis es van reflectir en la seva música, en escriure lletres més profundes amb un estil musical diferent. L'agrupació va experimentar un declivi comercial i finalment van decidir separar-se, de manera que al desembre de 1982 van realitzar la seva última aparició com a ABBA.


      Després d'un temps fora de l'interès públic, en la dècada del 1990 el llançament de diversos àlbums recopilatoris van fer possible el seu retorn al cim de les llistes de popularitat, i ABBA és ara un dels grups més exitosos, amb vendes estimades entre 180 i 400 milions de les seves produccions musicals a tot el món. La seva música ha estat interpretada per diversos artistes reconeguts, i també és la base del musical Mamma Mia!. L'agrupació és una icona del seu país d'origen, a més d'una figura important en l'expansió de l'europop. Així, la seva popularitat va obrir les portes a altres artistes europeus, la qual cosa fou una de les raons per les quals van entrar al Saló de la Fama del Rock.

dissabte, 15 de febrer de 2014

HAIR

Hair, subtitulada The American Tribal Love/Rock Musical, és una òpera beat sobre la cultura hippie dels anys 1960 en els Estats Units, incloent-hi l'amor, la pau, la llibertat sexual o l'ús de drogues, que va produir cert impacte en l'època, incloent-hi els nus integrals de tots els actors en algunes escenes. Més enllà de tot això, el musical Hair ha convertit en clàssics algunes de les cançons més conegudes, com Aquarius o Let the Sunshine in .

L'obra va ser originalment escrita per James Rado i Gerome Ragni (lletres), i Galt MacDermot (música).
Les primeres representacions, a tall de prova, es van realitzar el 1967 en un club anomenat The Cheetah, per passar a estrenar-se en el Public Theater de l' off-Broadway el 17 d'octubre de 1967 amb bastant èxit i traslladar-se finalment al Biltmore Theater de Broadway el 29 d'abril de 1968 on es va mantenir durant 1472 representacions. L'estrena a Londres va tenir lloc el 27 de setembre de 1968 en el Shaftesbury Theatre, amb 1998 representacions fins al tancament forçat per l'enfonsament del sostre del teatre el juliol de 1973. L'obra ha estat representada múltiples vegades a tot el món i fins als nostres dies.
El 1979 es va produir una pel·lícula basada en el musical i amb el mateix nom (Hair), dirigida per Milos Forman i protagonitzada per Treat Williams,Beverly D'Angelo i John Savage.


divendres, 14 de febrer de 2014

                  EL MOVIMENT HIPPIE

       El moviment hippie va ser un corrent de contracultura que va néixer als Estats Units durant els primers anys de la dècada de 1960 i que posteriorment es va estendre per tot el món. La paraula hippie derivada de hipster, i s'utilitzava originàriament per descriure als beatniks que s'havien traslladat al districte de Haight-Asnbyry, a San Francisco. Van heretar els valors contraculturals de la generació beat i crearen les seves pròpies comunitats (les comunes), promogueren el rock psicodèlic, foren partidaris de la revolució sexual, i prenien drogues com el cànnabis i el LSD per explorar estats alternatius de la consciència.


  
  L'any 1967, es va celebrar el Human Be-In a la ciutat de San Francisco que va popularitzar la cultura hippie, així com el llegendari Summer of Love a la Costa Oest dels Estats Units, i el 1969 el Woodstock Festival a la Costa Est.


    A finals de la dècada dels 60, els hippies dels Estats Units van constituir un corrent juvenil massificat, però després va quedar antiquat, encara que les següents generacions anomenats neo-hippies mantindrien viu el moviment com una subcultura establerta de moltes formes i amb noves generacions fins avui.
     La moda i els valors hippies han tingut una efecte essencial en la cultura, influenciant la música popular, televisió, cinema, literatura, i a les arts. Des de la dècada del 1960, molts trets de la cultura hippie van ser assimilats per la cultura comercial. La religió i la diversitat cultural que defensaven els hippies, va aconseguir una gran acceptació, i la filosofia oriental i els conceptes espirituals han arribat a una gran audiència. El llegat hippie es pot observar en la cultura contemporània en una miríada de formes — des del menjar saludable, fins a festivals de música, passant per nous costums sexuals contemporanis, i fins i tot, en la revolució del ciberespai.



dissabte, 8 de febrer de 2014



THE BEATLES I EL CINEMA

Films propis





1964: A Hard Day's Night    

A Hard Day's Night és una comèdia cinematogràfica britànica de 1964 escrita por Alun Owen y protagonitzada per The Beatles —John Lennon, Paul McCartney, George Harrison y Ringo Starr— durant l'apogeu de la Beatlemania.



Data d'estrena: 11 d'agost de 1964 
Director: Richard Lester
Guió: Alun Owen
Música composta por: George Martin, The Beatles

  






              1965: Help! 

Help! és una pel·lícula protagonitzada pels  Beatles i Leo McKern, Eleanor Bron, Victor Spinetti, John Bluthal y Roy Kinnear. 

Data d'estrena: 29 de juliol de 1965
Director: Richard Lester
Duració: 96 minutos
Guió: Charles Wood
Música composta per: George Martin, The Beatles, Ken Thorne





  

          


Magical Mystery Tour, pel·lícula protagonitzada per la banda britànica The Beatles. Es tracta d'un especial d'una hora de duració que fou emés a través de la cadena BBC TV el 26 de desembre de 1967.
Data d'estrena: 2 de juliol de 1967
Directors: Bernard Knowles, Paul McCartney, John Lennon
Duració: 60 minuts

Música composta por: The Beatles


                                 




1968: Yellow Submarine  


Yellow Submarine és una pel·lícula animada de 1968 basada en la cançó de The Beatles. Fou dirigida per l'animador canadenc George Dunning.


Data d'estrena: 17 de juliol de 1968 
Director: George Dunning
Música composta per: The Beatles
Guió: Jack Mendelsohn, Lee Minoff, Al Brodax, Erich Segal
Història creada per: Lee Minoff, Paul McCartney




                                        




 1970: Let It Be 

Let It Be és una pel·lícula documental de 1970 sobre The Beatles. Originalment el documental seria titulat Get Back. 
Data d'estrena: 13 de maig de 1970.
Director: Michael Lindsay-Hogg
Premis: Premi Óscar a la Millor Adaptació Musical

Música composta por: The Beatles





                                                   








  • Across the Universe
  • Across the Universe és un musical del 2007, basat en els anys '60 a Estats Units, quan Jude, un jove treballador abandona Liverpool per buscar al seu pare absent als EEUU i és afectat per les onades de canvis que estan reformant el país.
  • Data d'estrena: 13 de setembre de 2007 

    GuióDick ClementIan La Frenais

    Repartiment: Jim Sturgess, Evan Rachel Wood, Joe Anderson



  • Els noms i les cançons

    Els noms dels  personatges principals estan presos de cançons de The Beatles:
  • Molts dels personatges de la pel·lícula estan basats i fan homenatge a figures característiques dels anys 60 començant per The Quarrymen, el grup que fou la base de la fundació de The Beatles tocant en el Cavern Club de Liverpool, on Jude balla amb la seua núvia. Els personatges de Sadie i Jojo estan inspirats en Janis Joplin i Jimi Hendrix, respectivament. El Dr. Robert i el seu grup experimenten amb el LSD i viatgen en un auyobús estrfolari des de california, a l'igual que el grup de gent que es deia The Merry Pranksters (los Alegres Bromistas) que en els 60 predicaven l'experiència psicodèlica por tot el país. De fet, l'autobús de la pel·lícula es diu Beyond (més enllá) i l'original Furthur, una deformació de further (más lejos). El segell de la discogràfica de Sadie, disenyat por Jude, és una maduixa (la de The Beatles era una poma). Per últim, el concert que Sadie i la seua banda donen al final de la pel·lícula dalt d'un edifici és una al·legoría del famós concert en el terrat de The Beatles, la seua última actuació com a grup en directe abans de la disolució del grup.